Testimonis

EL PART DEL PAU

La veritat és que ja fa dies que penso en escriure’t un mail explicant-te l’experiència i agraint-te les classes, que em van anar de perles el dia del part però també ara, que no paro de donar el pit i d’aixecar-me i seure i aixecar-me, etc…

El part va ser molt bonic, a pesar de què no va ser gens respectat. Sembla una incongruència però el cert és que he volgut quedar-me amb la part positiva de tot plegat i tinc un bon record, un record bonic. Vaig donar a llum a la setmana 41 i 2 dies.

Les contraccions em van venir a la matinada, a les 3. Eren intermitents i vaig despertar al meu company. Ell, molt bonic, em va preparar al menjador tot de catifes i coixins i espelmes i llumetes. Preciós. Dos dies abans es llegia i repassava les teves instruccions i em deia que seria un moment molt romàntic (i així va ser). Jo em vaig dutxar i ballava dreta per passar les contraccions, que eren bastant regulars (cada 7 minuts). Al menjador vaig començar passant el dolor a quatre grapes i després sobre la pilota i recolzada a la taula (però el que millor m’anava eren les 4 grapes, sense dubte). El dolor anava in crescendo però ell em tocava els punts i m’ajudava molt a passar-les. El curiós és que a les 9.30 del matí se’m van parar, de cop, de manera que vam pensar que allò no era part, que era falsa alarma. Vam anar a l’Hospital per monitors i visita (teníem hora planificada a les 11h). Allà la gine em va tocar i em va dir que estava dilatada de cinc i em va enviar a paritoris directa. I és aquí on va començar l’aventura. La llevadora, em va trencar la bossa. Li vaig demanar que fos un part el menys medicalitzat possible i que no em punxessin oxitocina. Només et diré que de no tenir contraccions vaig passar a tenir un dolor descomunal. No em van deixar aixecar de la camilla i vaig demanar l’epidural quan em va dir “si la vols ha de ser ara perquè l’anestesista va a una cesària i no tornarà a passar fins d’aquí tres hores”. Estava dilatada de 7. La resta va ser tot bufar i fer ampolles i la veritat és que vaig disfrutar-ho molt, tot i les coses que em van fer (se’m van pujar a sobre per empènyer el nen, em van fer dos punts i em van manipular el còccix). Vaig arribar a la sala de dilatacions a les 12.30 i a les 17 ja havia nascut en Pau, sense patiment, saníssim, guapíssim i encantador:)

Tot i la decepció de saber que no havien respectat les meves preferències, tinc un record preciós i la imatge de mi traient el nen més bonic del món amb les meves mans encara em fa plorar 🙂

Quina experiència més emocionant…

Un petó molt gran i moltes gràcies per la teva ajuda i el teu interès!

Alba

PART DEL MARÇAL

El part va ser increïble. Tots dos en vam gaudir moltíssim. Tot i que al final finalíssim les coses es van complicar una miqueta (en Marçal venia amb el cordó de “bandolera”) i van haver de fer-me episiotomia i posar-me un pelet d’epidural, TOT el procés previ va ser brutal. Vaig arribar als 10 cm de dilatació a un ritme boníssim i deixant passar el dolor d’una manera gairebé narcòtica (estava com col·locada, crec). I amb en Marc molt molt a la vora. Ves per on el meu instint no va ser el de parir sola, sinó el de tenir el meu home tocant-me tota l’estona.

I evidentment, tot això no hagués passat així sense les classes d’EUTOKIA. 30 milions de gràcies, de veritat. Les ganes amb què afrontàvem el part van créixer exponencialment ja durant les setmanes de les classes, a mesura que ens anaves explicant coses. I en el moment de la veritat, no només estàvem súper entusiasmats a cada fase, sinó que, a sobre, tot el que havíem treballat amb tu va aflorar de manera súper instintiva i primitiva. Molt inconscientment però amb els punts necessaris de consciència per anar a favor sempre, mai en contra. Fantàstic tot. Tant, que l’endemà ja anàvem esbombant pel món que ens ho havíem passat teta. Ah, en Marçal, mama súper bé, es va enganxar a la sala de parts, un minuts després de néixer.

Una abraçada enorme,

Laia

RELAT NAIXEMENT DE LA GRETA

Rut, volíem contar-te que el 30 de setembre va néixer la Greta! El part va anar molt bé, vaig fer molta feina a casa tota una nit i quan vaig arribar a l’hospital ja estava de 6 cm. Llàstima que s’hagués allargat una mica perquè la nena venia una mica de costat i li costava baixar, si no hauria estat exprés. Però al final va ser un part natural molt bonic, un súper treball en equip amb el Sergi, el meu company. Va ser molt més curt que els 3 dies del meu primer part, i la nena aquesta vegada va néixer ben desperta! Ah, i vaig parir de costat amb el Sergi aguantant-me la planta del peu, te’n recordes que havíem practicat molt aquesta posició? Total, que et vam pensar moltíssim i donem gràcies per les sessions que vam fer junts. Gràcies, gràcies, gràcies, estem molt feliços!!!!

Esperem algun dia presentar-te les nostres filles personalment.

Cristina

RELAT DEL NAIXEMENT DEL JOEL

Doncs en Joel encara va tardar 10 dies a voler sortir, hi estava tant bé a la panxona…  El part va ser bastant llarg perquè jo no dilatava, vam estar a casa fent els moviments, sobretot el de la pilota de genolls. Vam estar durant 7 hores a casa amb contraccions cada 3 minuts així que passat aquest temps vam fer cap a l’hospital.

Allà, se’m van quedar perquè malgrat només estava dilatada d’un cm ja que tenia contraccions molt seguides. Em van donar una habitació i encara vaig estar 17 hores més fent els moviments de dilatació que m’ajudaven a passar millor les contraccions. No obstant, després de tantes hores només havia dilatat de 3 cm. Era la segona nit sense dormir ni menjar, i estava defallida, encara volia seguir però el meu cos no podia, físicament estava esgotada. Per sort, amb el canvi de torn va venir una llevadora molt agradable que em va parlar clar: tenia el coll d’úter molt dur i trigaria molt a dilatar. Em va dir que si volia que seguís i que ella aniria venint a fer els tactes i escoltar el bebè, però parlant amb la meva parella vam determinar baixar i posar-me l’epidural perquè era inviable seguir sense energies amb aquelles contraccions tant seguides i fortes.

Amb l’anestèsia (molt desagradable de cop i volta per estar fent un treball de part tant inactiu) vaig tardar encara 8 hores a dilatar fins a 10 cm perquè la llevadora em va posar l’oxitocina només a 5 respectant la “no pressa” que teníem vers el part. Així doncs, tot va anar fluint, i certament, en aquest cas l’epidural em va servir per poder guardar un record un tant menys dràstic del part en tant que el cansament va quedar en segon pla i vaig tenir forces per, després de 34 hores, empènyer i finalment abraçar, pell amb pell, el meu fill nounat.

Afortunadament doncs, vam coincidir amb un “angelet” de llevadora que ens va tractar d’allò millor i, a més, em va assistir el part el meu ginecòleg que va fer un gran treball ja que després de tot el periple no vaig necessitar episiotomia. El segon dia, ja em donaven l’alta per anar cap a casa.

Aquest és el relat. És com si hagués viscut dos parts: part natural i part assistit. El que és evident, és que en un següent part, tornaria a provar de fer-lo natural, recorrent com en aquest cas a l’anestèsia per esgotament.

Laia

Anuncis